Artistes sense obra i el blanc de Kandinsky > Part 1
«Va estar una estona contemplant el paper com un badoc. La telepantalla estava transmetent una música militar tota estrident. Era curiós: no solament semblava haver perdut la capacitat d’expressar-se, sinó que havia oblidat de què volia parlar». 1
El blanc
Escrigué Kandinsky que, del blanc, n’emergeix un gran silenci, no un silenci mort, sinó un silenci profund i ple de possibilitats. El blanc com a símbol i avantsala de la creació, com a estendard del buit creatiu, del bloqueig anímic, de la no-inspiració; és també una presència absent, invisible i aparent alhora, teixida d’idees inconcluses, congelades, autocensurades.
“Quants somnis, sistemes de pensament, intuïcions i frases realment noves s’han escapat de l’escriptura?” 2
«Transcorrien els segons i només tenia consciència de la blancor del paper davant dels ulls, la coïssor de la pell al turmell, el xivarri de la música i una lleu embriaguesa produïda per la ginebra». 3
La síntesi, la puresa, la innocència, la bondat… Blancs inerts, i blancs dinàmics. És el blanc un color, un no-color, un estat d’ànim, un principi aclaparat per tots els colors de la llum?
«S’havia preparat per a aquest moment durant setmanes i no li havia passat pel cap que li caldria alguna cosa més a part del coratge. El fet mateix d’escriure, havia cregut que seria fàcil. Només havia de traslladar al paper l’interminable i neguitós monòleg que li ballava pel cap des de feia, literalment, uns quants anys». 4
Amb aquesta determinació, cega i tremolosa, s’enfronta Winston Smith —el protagonista de la distopia orwelliana— a les pàgines del seu quadern en blanc. Seduït per la gosadia heroica de trencar el seu silenci, i pres d’un fort sentiment de pànic i confusió, es disposa a iniciar el seu diari…
Passos perduts en la neu
De totes les idees que transiten pels marges com passos perduts en la neu, de les renúncies creatives, de les resistències, de les obres possibles però inexistents, de les vides esculpides com obres d’art… D’aquestes i altres subtileses ens parla Jean Yves Jouannais en el seu mític assaig —tan inspirador com espès— Artistas sin obra: I prefer not to, publicat per primera vegada l’any 1997.
«No produir, produir amb prou feines o produir sense mostrar són, doncs, decisions que no es limiten a una simple casuística moral… sinó que evidencien una estratègia política». 5
«Em vaig quedar assegut una estona en perfecte silenci, intentant de refer les meves estabornides facultats. Immediatament se’m va acudir que les orelles m’havien traït o que Bartleby no havia entès gens ni mica el que li volia dir. Vaig repetir la demanda de la manera més clara que vaig saber. Però, amb una similar claredat, em va arribar la mateixa contestació:
—Preferiria no fer-ho”. 6
«—Preferiria no fer-ho —vaig repetir com un eco, mentre m’aixecava excitadíssim i creuava l’estança d’una gambada—. Què voleu dir? Esteu tocat del bolet? Vull que m’ajudeu a repassar aquest full… teniu —i l’hi vaig llançar.
—Preferiria no fer-ho —va dir”. 7
Era Bartleby un somiador silenciós, un artista sense obra, un poema existencial, surrealista, un antiheroi visionari que ens advertia de les misèries del món material?
La seva impertorbable i desconcertant resistència a l’acció, expressava, des del fons de la seva ànima, una dissidència moral, política, filosòfica… plena de sensatesa i d’intel·ligència poètica? Un crit de desolació a la recerca d’afecte i atenció, una declaració d’amor no confessada?
Il·lustració de Javier Zabala; Bartelby, l’escrivent, Herman Melville, de Nórdica Libros.
De poemes i poetes
Així com Gil de Biedma reconeixia que hagués volgut ser poema en comptes de ser poeta, i tal com Sòcrates, no va deixar ni una sola línia escrita, Félicien Marboeuf (certament, tots tres llegendes, i tots tres barons), va ser —en paraules de Proust— «el més gran escriptor que no va publicar mai cap obra».
«La pàgina s’ha acostumat al fet que vostè calli davant seu i, malgrat tot, amb quina força m’agradaria proclamar que, entre els literats de segle, és vostè el més gran, el més just, el més original. El seu silenci atresora més intel·ligència i profunditat que el soroll de molts fabricants de paraules». 8
De Félicien Marboeuf (1852-1924), aquest excèntric i erudit lletraferit que va inspirar el personatge de Fréderic Moreau a L’educació sentimental de Gustave Flaubert, no ens ha quedat més obra que la seva extensa i apassionada correspondència amb Marcel Proust, i la influència que aquesta va tenir sobre la gestació de A la recerca del temps perdut —una de les obres més preades de la literatura francesa.
«Felicién Marboeuf tenia una concepció de la literatura tan idealitzada que mai va poder creure que un home, qualsevol que fos, pogués un dia tenir el geni suficient per donar-li forma. En suma, va ser per una ambició intel·lectual excessiva i inhumana, i no per falta de geni, pel que Félicien Marboeuf es va autoimposar la no producció». 9
«Quantes intel·ligències han restat lliures, dedicades simplement a nodrir i embellir una vida, sense sotmetre’s mai al servil projecte d’ordir una estratègia per produir o per obtenir reconeixement o publicitat?» 10
Va ser el Sr.Marboeuf un veritable artista sense obra, un perfeccionista malaltís, l’últim dandi, loquaç i seductor, de la seva espècie? O, posades a elucubrar; una pícara i majestuosa ensarronada de ficció del Sr. Jouannais que va prendre vida pròpia?
1, 2 ,4; 1984, George Orwell, Edicions 62 / 2, 5, 8, 9, 10, Artistas sin obra: I would prefer not to, Jean-Yves Jouannais, Ed. Acantilado / 6, 7; Bartleby, l’escrivent, Herman Melville, de Nórdica Libros.
