Cascall, Papaver somniferum

 

Artistes sense obra i les Lettres de guerre del surrealisme > Part 2

Però… tornant a la realitat, i resseguint el trajecte d’aquest ull curiós, provem d’enfocar la mirada sobre algun dels petits vitralls d’aquest màgic i fascinant calidoscopi dels Artistes sense obra, de Jean Yves Jouannais.

Tot rumiant allò que hi ha de cert en el pensament del filòsof xinès Zhuangzi, quan afirmava que «l’home perfecte no té jo, l’home inspirat no té obra, i l’home sant no deixa nom» 1 —de les dones inspirades ens n’ocuparem més endavant— … ens deixem portar per una miríada de punts lluminosos que, com cues d’estrella fugaç, s’esvaeixen vaporosament deixant el seu rastre imprès en alguna galàxia llunyana…

En aquesta tintura de pols estel·lar hi trobem les perles amagades, els intents reiterats, les pedres precioses sense polir, els fracassos repetits, les estrelles no il·luminades del firmament… També descobrim les obres censurades per algun “Ministeri de la Veritat”, les creacions invisibles als ulls de l’espectador, o les que ­—víctimes del seu fat, o d’altres forces ocultes— han estat llançades al “forat de la memòria” per ser reescrites o definitivament enterrades…

«Els corifeus de la cultura no s’han parat a pensar en la gran xifra d’éssers humans ni en les innombrables produccions del pensament. (…) Haurien de tenir molt present les poques persones que escriuen llibres en comparació amb les que no els escriuen (…) La idea occidental que la cultura és una qüestió de llibres, de quadres i monuments, és infantil…». 2

 


Primera guerra mundial, 1917. Soldats de les files aliades.

 

Les Lettres de guerre

Així ho apreciava, de manera més ambigua, André Breton, en publicar, l’any 1910, les Lettres de guerre de Jacques Vaché; l’inspirat escriptor francès que, com Félicien Marboeuf, tampoc va publicar mai cap obra.

Es coneixen a l’Hospital militar de Nantes durant la Primera Guerra Mundial, on Vaché està ferit de guerra i Breton exerceix d’infermer. Sorgirà un vincle d’amistat que durarà fins a la mort de Jacques.

Una desena de cartes que Vaché envia a Breton des del front —on fa d’intèrpret pels soldats britànics— formen el cos central d’aquesta obra, que encén la metxa de l’autor del Manifest surrealista. Aquestes Lettres de guerre, completades audaçment per Breton amb quatre nodrits assaigs, esdevindran el mite fundacional del surrealisme.

 


Estufa Godin i diversos objectes de la Primera Guerra Mundial trobats a la Creute du Caid a Aizy-Jouy. / Enrevseluj. 

 

Pijames i llibres sense tallar; el germen del surrealisme

«En resum, torno a ser presa del terrible avorriment… Fumo, sens dubte, una mica d’opi, aquest oficial “Al Servei de Sa Majestat” està a punt de transformar-se en androgin alat i ballar la dansa del vampir, bavejant te amb llet i em despertaré en un llit conegut i anar a descarregar vaixells, amb vostè al meu costat, brandant la vara elèctrica…». 3

Influït per les teories de Freud i les seves experiències amb l’escriptura automàtica, Breton converteix a Vaché en una mena de far artístic.

 

«Un tratge negre, un pantaló amb ratlla, unes bones sabates, París (teles a ratlles), pijames i llibres sense tallar, a on anem aquesta tarda? Oh! Suficient! Suficient!, inclús massa. Sydney, Melbourne, Viena, Nova York, i tornada. Vestíbul d’Hotel, transatlàntic pintat, resguard d’equipatge, Gerent d’Hotel…». 4

 

«Després, a la tarda, un tanc en excel·lent estat de salut ha vingut a prendre el te amb nosaltres i ha girat cua amb tota mena de sorolls i cloqueigs infernals, aixafant amb calma els filats d’arç i grimpant amb soltesa els talussos. No podia donar crèdit als meus ulls, havia vist marxar tancs, però mai solts en el seu entorn natural». 5

Amb el seu enginy i fantasia desbordants, i amb altes dosis d’humor negre, Vaché desfigura sarcàsticament els estralls de la guerra, inventa paraules i juga amb la insolència i l’absurd, en un reguitzell d’associacions inconnexes…

«Visc en un buit perdut entre restes d’arbres calcinats i, periòdicament, una mena d’obús s’arrossega, parabòlic, i tus». 6

«Durant tota la seva vida Breton girarà al voltant d’aquesta figura estranya i seductora, proclamant i apropiant-se d’una idea de l’art summament improbable a l’època i que va acabar constituint el seu patrimoni». 7

 

«M’oposo a que em matin en temps de guerra (…) Moriré quan vulgui morir… però després moriré amb algú. Morir sol és massa avorrit… preferiblement amb un dels meus millors amics». 8

 


Jacques Vaché

 

Breton i Vaché

André Breton (1896-1966), poeta i escriptor francès, és considerat el fundador i la figura clau del moviment surrealista. Encimbellat per la història de l’art i de la literatura francesa per la seva tasca com a crític i teòric de les arts plàstiques i de l’escriptura.

Jacques Vaché (1895-1919), reconegut per André Breton com el precursor del surrealisme forma part de la llegenda dels artistes sense obra.

Neix a Lorient, un poble de la Bretanya francesa. El seu pare, capità d’artilleria d’origen anglès, és destinat a Indoxina, on passa la seva infància. En tornar a França és expulsat de l’Escola primària. Més tard, estudia a la universitat del Grand Lycée, i allà és on es gesta —amb un cercle d’amics— la seva aventura artística, que es veurà interrompuda per la marxa al front de guerra.

 


André Breton

 

Editen la revista En route mauvaise troupe, amb poemes i manifestos antimilitaristes i antiburgesos, i que aviat és censurada per la premsa conservadora local, i Le Canard sauvage —amb ressenyes literàries, relats i humor gràfic— on desplega la seva fina ironia, i el seu esperit crític, pacifista i subversiu contra la classe burgesa, a la que llença dards enverinats sense pietat.

«Va baixar amb la cara cansada i els ulls vermells, d’un compartiment de tercera classe. Vam experimentar una primera sensació de necessitat: anava mal vestida i baixava d’un compartiment de tercera classe! Però com que, malgrat tot, era parenta nostra, li vam desitjar un bon dia; després de les salutacions, ens va seguir, una mica avergonyida de la seva bossa de viatge vella, i va pujar al cupè que havíem portat a l’estació». 9

 


Revista de Jacques Vaché i el grup de Nantes

 

A Vaché li agradava explicar contes; creava vides i personatges tot passejant pels carrers de Nantes disfressat de metge, tinent o aviador.

 


Le bourgeois, de Jacques Vaché.

 

Le bourgeois: (d’esquerra a dreta, i de dalt a baix)

«És rendista… Aquesta especialitat és particularment perillosa. Té un aire molt digne i es diverteix amb la criada. / És un jove molt ben… Així és que busca preferentment noies joves amb dot (és el que s’anomena un matrimoni de conveniència). / És cap de despatx. Aquesta espècie és bastant poc temible. Tot i que se n’ha de desconfiar, doncs darrere d’una pinta benèvola s’amaga un terrible egoista. / És agent de comerç. Espècie seriosa i amable. També molt perillosa. / És acadèmic. Espècie molt prolífica i sedentària. / És magistrat. L’espècie anomenada “magistrat” és més perillosa que les altres. Llegeix a Horaci i rep emoluments. / És poeta. Aquesta espècie és bastant inofensiva i fa rimar preferentment femme amb âme». 10

Pels llibres d’història, quedarà la seva intervenció apoteòsica, vestit amb l’uniforme de soldat britànic i a punta de pistola, a l’estrena de Les Mamelles de Tiresias, de Guillaume Apollinaire—considerada la primera obra de teatre surrealista—, on clama per la interrupció immediata de la funció, al·legant el to excessivament literari i artístic de l’obra. Breton, enmig d’una platea completament astorada, aconsegueix calmar-lo.

 

A propòsit d’un succés 9

Le Télégramme des provinces de l’Ouest: «Un trist succés que sumeix en la desolació a dues de les més respectables famílies nanteses va ocórrer el passat dilluns a la nit…». 11

Nantes, hivern de 1919, una tarda plujosa: la policia troba dos cossos nus agonitzant en una habitació de l’Hôtel de France al costat d’un recipient de porcellana i una pipa amb restes d’opi. El jove Jacques Vaché, acompanyat del seu amic Paul Bonnet, protagonitza l’última escena de la seva breu, inspirada i recordada òpera de vint-i-tres anys.

Morts de pena i de fred, sota un cel que ningú més veia, desenes de tancs en processó, desfilaven armats de roses blanques, traginant ofrenes i jocs a la més crua i poètica natura morta. Ploraven per la seva última tassa de te… Llançaven trets a l’aire mentre cantaven: «Pareu la guerra o em disparo un tret!». 12

I quan van despertar-se, el dinosaure ja no estava allà… 13

 

 

Breton s’aferrà desesperadament a la teoria que la mort de Vaché havia estat un suÏcidi orquestrat, un símbol tràgic, iniciàtic, que forjaria la llegenda del surrealisme. El retaule dels cossos nus —obviant, fantasiosament, la més que probable homosexualitat de Jacques— no va formar mai part de la seva iconografia.

«És possible que volgués, en desaparèixer, cometre a expenses, dels seus inexperts companys, un últim i divertit ardit». 14

Però, la dansa macabra del “dandi de les trinxeres”, del maleït artista sense obra, va ser, segons altres hipòtesis, una intrèpida i apassionada orgia entre quatre o cinc amics. Un tòrrid viatge al futur, sense ciència ni bitllet, un núvol daurat de flors opiàcies… La saba, dolça i amarga, de l’última tarda d’hivern.

 

P.D. Breton el recordarà, anys després de la seva mort; «comme l’homme qu’il a le plus aimé au monde».

 

 

 

Artistes sense obra i les Lettres de guerre del surrealisme: 1_ Zhuangzi, 2_Jean Dubuffet, dins de: Artistas sin obra. I prefer not to, de Jean Yves Jouannais. / Pijames i llibres sense tallar; el germen del surrealisme: 3, 4, 5, 6, 7, 8_ Cartas de guerra, de Jacques Vaché, Ediciones de la Mirándola / Parad la guerra o me pego un tiro, Jacques Vaché, El Nadir Ediciones. / Breton i Vaché: 9, 10_ Parad la guerra o me pego un tiro, Jacques Vaché, El Nadir Ediciones. A propòsit d’un succés: 11, 12_ Cartas de guerra, de Jacques Vaché, Ediciones de la Mirándola; 13_El dinosaurio: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Augusto Monterroso; 14_ Parad la guerra o me pego un tiro, Jacques Vaché, El Nadir Ediciones. / Imatges: Wikimedia commons; Parad la guerra o me pego un tiro, Jacques Vaché, El Nadir Ediciones.