Mary Lou Williams, CBS studio, New York, 1947. Fotografia: William P. Gottlieb.

 

 

Artistes sense obra i el calidoscopi de les estrelles perdudes > Part 3

I oblidant que l’il·lustrat Monsieur Jouannais —l’autor del mític assaig Artistas sin obra*—– no sembla recordar, paradoxalment, l’existència ni les traces de cap dona en 150 pàgines, seguirem amb l’ull posat al nostre cilindre de colors…

 

Llumins en l’obscuritat

Avançant i retrocedint en aquest joc de miralls aleatoris, ara concèntrics, ara dispersos, del nostre calidoscopi… aquí hi trobem una Hilma af Klint —pionera de l’art abstracte— i allà una Barbara Strozzi —una de les figures més prolífiques de la música barroca— i més amunt una Käthe Kollwitz —la gran pintora i gravadora expressionista—, i més enllà la guitarrista de jazz Mary Osborne, “una de les primeres arquitectes del R&B i del Rock and Roll”…. Jane Auer —de casada Jane Bowles— “una de les millors i més subestimades escriptores nord-americanes”… i una Larisa Shepitko, la talentosa cineasta soviètica “esborrada de la memòria col·lectiva”…

 

 

Dona treballadora (amb arracada), Käthe Kollwitz, 1910. Brooklyn Museum.

 

Com una pluja fina, incessant, d’estrelles perdudes en l’espiral del temps; Lilly Reich, Eileen Gray, Mary Lou Williams, Aleksandra Ekster… Com gotes dansant en un cel de Déus masculins; Dorothea Tanning, Hildegard von Bingen, Remedios Varo, Zenobia Camprubí… s’apropen i s’allunyen com petites llums imantades, esquinçant un bocí de mantell celestial, sol·licitant permís per esclatar, com llumins en l’obscuritat.

 

 

     Liber Divinorum Operum, Hildegard Von Bingen, 1165. Biblioteca statale, Lucca (Itàlia).

 

Hipnotitzat per aquest sonall silenciós de grans creadores, pres del mareig per aquesta coreografia intermitent de figures desdibuixades, per la deriva poètica i ombrívola de l’oblit…, aquest ull curiós, em reclama que enfoquem de nou la mirada i tornem a centrar l’atenció en la prosa de les nostres Artistes sense obra.

Incisiva i vertiginosa com la fletxa de Guillem Tell, densa i profunda com l’impacte d’un meteorit, ens cau del cel una pregunta càndida, temible, roent:

 

Quantes Zenòbies hauran consagrat part de la seva vida i el seu talent a ordir el geni i la figura del poeta, del savi, del músic, del pintor llorejat?

 

Zenobia Camprubí, Estats Units, 1916.

 

Zenobia Camprubí: una infatigable i lluminosa llàntia

Escriptora, lingüista, i traductora, és considerada una de les primeres grans feministes espanyoles, tant pel seu estil de vida lliure i cosmopolita, com per les seves idees progressistes i la seva trajectòria. Provinent d’una família rica i Il·lustrada, neix a Malgrat de Mar l’any 1887, i és educada en un context de gran llibertat intel·lectual.

 

«Con una clara conciencia, permanezco en el exilio, con la esperanza de que un día los tres ideales en los que yo creo se hagan realidad: justicia, libertad y república». 1

 

Aprofundeix en l’estudi de les llengües, de la història americana i europea, i de la música. Anys després, cursa literatura i composició a la Universitat de Columbia i exerceix com a professora a la Universitat de Maryland i a la Universitat de Río Piedras.

L’any 1916 es casa amb el poeta Juan Ramón Jiménez, a qui coneix a la Residencia de Estudiantes­, i de qui es convertirà en secretària, agent literària i estreta col·laboradora.

 

Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez amb el seu Ford, 1929. Zenobia acabava d’obtenir el permís de conduir.

 

La seva tasca com a traductora es focalitza en l’obra de Rabindranath Tagore —el premi Nobel indi— del qual en tradueix més de 20 obres. Treballa també en obres de Shelley, Poe, Pound, i Shakespeare, malgrat que no totes surten a la llum. J. R. Jiménez col·labora en les traduccions de Zenobia, aportant-hi la seva pinzellada literària.

 

Traduccions de Rabindranath Tagore, de Zenobia Camprubí.

 

«Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro». 2

«Platero acababa de beberse dos cubos de agua con estrellas en el pozo del corral, y volvía a la cuadra, lento y distraído entre los altos girasoles. Yo le aguardaba en la puerta, echado en el quicio de cal y envuelto en la tibia fragancia de los heliotropos». 3

 

                  Platero y yo, Juan Ramón Jiménez, 1914. Primera edició. Ediciones de la lectura.

 

Zenobia lluita incansablement pel reconeixement de l’obra i la figura del poeta. L’acompanya i l’encoratja en totes les travessies vitals, assetjades sovint per la melancolia i la depressió, i per freqüents ingressos hospitalaris.

«Quiero que te refugies en mí contra toda desilusión y contra lo mediocre y mezquino de la vida». 4

«Juanito mío, sé valiente y vamos a hacer los dos lo mejor por el porvenir. No precipites nada. Trabaja firme pensando en el porvenir…». 5

 

«Se ha vuelto un completo misántropo. No hace nada para agradar a los demás sino a sí mismo… Se niega a todo lo que no tiene que ver con él, salvo dar de comer a los pájaros». 6

 

Al llarg de la seva vida s’implica en nombroses iniciatives de caràcter social i cultural com el Lyceum Club femenino Español —en defensa dels drets, l’educació i el desenvolupament professional de les dones— o La enfermera a domicilio, un servei d’assistència social gratuïta, del qual en va ser fundadora.

Emprèn també diverses activitats empresarials entre les quals una companyia d’exportació d’art popular espanyol als Estats Units.

Del seu llegat com a escriptora, en queda un relat autobiogràfic, una extensa producció de dietaris —des de Cuba, Estats Units i Puerto Rico­— i un recull epistolar; testimonis tots ells de les seves inquietuds, de la vida a l’exili i de la relació personal i professional amb Juan Ramón Jiménez.

 

En esta empresa nuestra, yo he sido siempre Sancho

«… Juan Ramón acababa de dictar su llamamiento para empezar a recoger dinero para los intelectuales españoles que sufren en los campos de concentración de Francia cuando al abrir el periódico se le hundió la cabeza de pena al leer sobre la muerte de Antonio Machado.

Lo más probable es que J. R. estuviera muerto o completamente loco de haber seguido su suerte, pero el día en que juntó su destino al mío, cambió ese fin. Después de todo, yo soy, en parte, dueña de mi propia vida y J. R. no puede vivir la suya aparte de la mía. Y yo no acabo de ver ningún ideal que valga el arrojar una vida, pese a todo lo que se proclama. En esta empresa nuestra, yo siempre he sido Sancho». 7

 

Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez, 1943. Washington D.C.

 

L’any 1956, als peus del llit de Zenobia, profundament malalta, i tres dies abans de morir, a San Juan de Puerto Rico; Juan Ramón Jiménez és guardonat amb el Premi Nobel de literatura.

 

«Zenobia: eres graciosa, intensa, encantadora; fina de cuerpo y alma; amas lo humano y lo divino; sientes la naturaleza, la música, la pintura, la poesía, la filosofía, la historia, todas las artes y todas las ciencias. Eres buena compañera de hogar, de viaje y de trabajo. Siempre estás dispuesta a trabajar o a gozar. No eres interesada. Eres cumplidora, digna, generosa. No pides nada a nadie. Das todo. Te acomodas a todas las circumstancias y las resuelves alegremente. Ríes siempre, a veces por no llorar.» 8

 

Abatut de dolor per la mort de Zenobia i pel seu fràgil estat de salut, Juan Ramón Jiménez delega Jaime Benítez —Rector de la Universitat de Puerto Rico— per a la recollida del guardó i la lectura d’un breu discurs d’agraïment:

(…) «Mi esposa Zenobia es la verdadera ganadora de este premio. Su compañia, su ayuda, su inspiración de 40 años ha hecho posible mi trabajo. Hoy me encuentro desolado y sin fuerzas». 9

 

Era Zenobia Camprubí una artista sense obra, un talent desaprofitat, una infatigable i lluminosa llàntia incandescent la millor obra de la qual va ser esculpir i polir el bust del poeta per arrenglerar-lo a l’Olimp dels grans noms de la literatura universal?

«Sencillamente, no resisto el no tener nada que hacer.» 10

 

 

 

Artistes sense obra i el calidoscopi de les estrelles perdudes: *Artistas sin obra. I prefer not to, de Jean Yves Jouannais. Ed. Acantilado. Zenobia Camprubí: una lluminosa i infatigable llàntia: 1, 4, 5, 6_ Zenobia Camprubí. La llama viva, Emilia Cortés, Alianza Editorial. / 2, 3_ Platero y yo, Juan Ramón Jiménez, Ed. Catedra. / En esta empresa nuestra, yo he sido siempre Sancho:  7_La guerra civil en el Diario de una exiliada, Graciela Palau de Nemes, Biblioteca virtual Miguel de Cervantes./ 8, 9, 10_ Zenobia Camprubí. La llama viva, Emilia Cortés, Alianza Editorial.

Imatges: Wikimedia Commons, Zenobia Camprubí. La llama viva, Emilia Cortés, Alianza Editorial / Biblioteca de Andalucía.